Avui no hem anat a la residència perquè ens havien d'explicar el funcionament del blog.
Jo ja el vaig omplir l'altre dia i hauria pogut anar-hi, però la Maria crec que ja s'hauria fet a l'idea que no hi anava..per tant m'he quedat.
De cara a la setmana pròxima, tinc preparats dos poemes que em va dir que li faria molta il·lusió tenir-los; li ensenyaré i aviam si són els que em va dir.
Espero que si és així la faci contenta, i així em podrà explicar perquè li agradaven especialment.
miércoles, 22 de octubre de 2008
miércoles, 15 de octubre de 2008
15 D'OCTUBRE 2008: PRIMERA VISITA
Avui ha sigut la meva primera visita a la residència per anar a veure a la Maria.
En arribar allà, m’he dirigit al menjador, on havíem acordat que quedaríem el dia de la presentació, però no hi era. Tot seguit, he anat a la recepció i el noi m’ha acompanyat fins a la seva habitació a trobar-la.
La Maria, comparteix la habitació amb el seu marit Llorenç.
Quan he trucat a la porta, m’ha mirat i en el primer moment no m’ha reconegut (deia estranya)...però llavors m’ha dit: ostres!, no hi pensava, ara sí que sé qui ets..aquella noia; i a partir d’aquí ha començat la nostra conversa. Estava fent mitja. M’ha explicat que li agraden molt les manualitats, fa mitja, ganxet,...diu que així s’entreté; en va aprendre de petita perquè era filla única i d’aquesta manera es distreïa.
Ella és nova en aquesta activitat que s’ha organitzat, l’any passat no hi va participar.
Quan feia poc que estavem a l’habitació ens ha vingut a veure l’Encarnació i la seva parella, la Natàlia, perquè són amigues amb la Maria i li ha dit que s’ho passarien molt bé fent l’activitat durant aquests mesos, també ens ha dit que elles avui feient la presentació, és a dir, l’arribada a la residència.
Hem parlat sobre la seva infantesa, del seu marit, la guerra i els fills; però una mica en general.
La Maria Casals Pernau va néixer el 19 de març de 1916 a Bagà (Berguedà). Van néixer ella i una altra nena (venien bessones) però l’altra va morir en el part.
De petita fins als cinc anys, va anar a l’escola a Bagà i després va marxar a Bellpuig de Lleida. Allà s’hi va estar fins a acabar l’escolaritat.
Tenia una germana, major que ella, quatre anys de diferència; però quan la Maria tenia deu anys va morir a causa d’una Mengitis.
Vivien a mitjà hora del poble, en un barri anomenat Tarradelles. Era una torre molt maca (riu), però van haver de canviar i anar a un pis provisional, diu: sort que era provisional..ens hi vam estar 20 anys...Era molt senzill però a la vegada alegre, acollidor, amb finestrals. En té un molt bon record.
Les escales per accedir-hi eren de fusta. L'escala donava a una sala de màquines. Davant hi vivien una famíla de moliners (el pare de la Maria treballava a la serradora), mantenien molt bona relació i encara la segueixen actualment.
Durant aquesta època (als 14 anys) es va celebrar l'Exposició Internacional de Barcelona, la va anar a visitar amb els seus pares.
Té el record d'arribar amb els Ferrocarrils Catalans a la plaça Espanya i veure enmig l'avinguda Ma.Cristina amb tot de fonts lluminoses.
Quan va acabar l'escola, es va dedicar a ajudar a casa, perquè la seva mare tenia una depressió (el que es diria actualment) degut a la pèrdua de la seva germana. I d'aquí fins a que va arribar la Guerra; això va fer que la seva mare s'oblidés de l'estat en què es trobava.
La Guerra va significar un temps de molta por, la imatge de veure cremar les esglésies (ells eren de creença molt catòlica); però per sort ni mal ni gana, gràcies als molins del costat que els donaven farina.
Tenien uns veïns que eren castellans que havien hagut d'emigrar. Li feien pena i gràcia a la vegada i ella sempre els intentava ajudar en tot el que podia. Sobretot, sentia un gran apreci per una nena que es deia Marujita. Sempre cantava cançons i li donava pà amb mel.
Al seu marit el va conèixer amb 14 anys. Van estar quatre anys festejant; llavors va venir la Guerra, i un cop acabada, al cap d'un any es van casar. Ara porten 68 anys de casats ( i els que Déu més vulgui, diu contenta).
El Llorenç era de Bagà però vivia a Balsareny. "Lo bonic" diu, era que les mares eren filles de cosines.
Van tenir sis fills. La Maria diu que sempre va dir que li hauria agradat tenir-ne la dotzena, però es va quedar a la meitat. Del petit al gran es porten 21 anys de diferència. La majoria són noies, i a un dels nois que van tenir per motiu d'Il·lusió li van posar el nom d'ells dos: Llorenç - Maria.
El fet de que li agradés tant tenir fills era a causa de ser filla única.
Fins aquí el meu escrit; la Maria és una àvia de la qual se'n pot aprendre moltíssim, té molta història a explicar, per la seva avançada edat és molt valenta i participa al màxim en aquest esforç.
Un detall que m'ha agradat molt és que ella acabada d'explicar-me una cosa i seguidament em diu: De què més vols que parlem?
El pròxim dia en principi tenim previst fer una passejada per la residència perquè m'he l'ensenyi.
El seu marit i ella hi porten un any i mig
Marta :*
En arribar allà, m’he dirigit al menjador, on havíem acordat que quedaríem el dia de la presentació, però no hi era. Tot seguit, he anat a la recepció i el noi m’ha acompanyat fins a la seva habitació a trobar-la.
La Maria, comparteix la habitació amb el seu marit Llorenç.
Quan he trucat a la porta, m’ha mirat i en el primer moment no m’ha reconegut (deia estranya)...però llavors m’ha dit: ostres!, no hi pensava, ara sí que sé qui ets..aquella noia; i a partir d’aquí ha començat la nostra conversa. Estava fent mitja. M’ha explicat que li agraden molt les manualitats, fa mitja, ganxet,...diu que així s’entreté; en va aprendre de petita perquè era filla única i d’aquesta manera es distreïa.
Ella és nova en aquesta activitat que s’ha organitzat, l’any passat no hi va participar.
Quan feia poc que estavem a l’habitació ens ha vingut a veure l’Encarnació i la seva parella, la Natàlia, perquè són amigues amb la Maria i li ha dit que s’ho passarien molt bé fent l’activitat durant aquests mesos, també ens ha dit que elles avui feient la presentació, és a dir, l’arribada a la residència.
Hem parlat sobre la seva infantesa, del seu marit, la guerra i els fills; però una mica en general.
La Maria Casals Pernau va néixer el 19 de març de 1916 a Bagà (Berguedà). Van néixer ella i una altra nena (venien bessones) però l’altra va morir en el part.
De petita fins als cinc anys, va anar a l’escola a Bagà i després va marxar a Bellpuig de Lleida. Allà s’hi va estar fins a acabar l’escolaritat.
Tenia una germana, major que ella, quatre anys de diferència; però quan la Maria tenia deu anys va morir a causa d’una Mengitis.
Vivien a mitjà hora del poble, en un barri anomenat Tarradelles. Era una torre molt maca (riu), però van haver de canviar i anar a un pis provisional, diu: sort que era provisional..ens hi vam estar 20 anys...Era molt senzill però a la vegada alegre, acollidor, amb finestrals. En té un molt bon record.
Les escales per accedir-hi eren de fusta. L'escala donava a una sala de màquines. Davant hi vivien una famíla de moliners (el pare de la Maria treballava a la serradora), mantenien molt bona relació i encara la segueixen actualment.
Durant aquesta època (als 14 anys) es va celebrar l'Exposició Internacional de Barcelona, la va anar a visitar amb els seus pares.
Té el record d'arribar amb els Ferrocarrils Catalans a la plaça Espanya i veure enmig l'avinguda Ma.Cristina amb tot de fonts lluminoses.
Quan va acabar l'escola, es va dedicar a ajudar a casa, perquè la seva mare tenia una depressió (el que es diria actualment) degut a la pèrdua de la seva germana. I d'aquí fins a que va arribar la Guerra; això va fer que la seva mare s'oblidés de l'estat en què es trobava.
La Guerra va significar un temps de molta por, la imatge de veure cremar les esglésies (ells eren de creença molt catòlica); però per sort ni mal ni gana, gràcies als molins del costat que els donaven farina.
Tenien uns veïns que eren castellans que havien hagut d'emigrar. Li feien pena i gràcia a la vegada i ella sempre els intentava ajudar en tot el que podia. Sobretot, sentia un gran apreci per una nena que es deia Marujita. Sempre cantava cançons i li donava pà amb mel.
Al seu marit el va conèixer amb 14 anys. Van estar quatre anys festejant; llavors va venir la Guerra, i un cop acabada, al cap d'un any es van casar. Ara porten 68 anys de casats ( i els que Déu més vulgui, diu contenta).
El Llorenç era de Bagà però vivia a Balsareny. "Lo bonic" diu, era que les mares eren filles de cosines.
Van tenir sis fills. La Maria diu que sempre va dir que li hauria agradat tenir-ne la dotzena, però es va quedar a la meitat. Del petit al gran es porten 21 anys de diferència. La majoria són noies, i a un dels nois que van tenir per motiu d'Il·lusió li van posar el nom d'ells dos: Llorenç - Maria.
El fet de que li agradés tant tenir fills era a causa de ser filla única.
Fins aquí el meu escrit; la Maria és una àvia de la qual se'n pot aprendre moltíssim, té molta història a explicar, per la seva avançada edat és molt valenta i participa al màxim en aquest esforç.
Un detall que m'ha agradat molt és que ella acabada d'explicar-me una cosa i seguidament em diu: De què més vols que parlem?
El pròxim dia en principi tenim previst fer una passejada per la residència perquè m'he l'ensenyi.
El seu marit i ella hi porten un any i mig
Marta :*
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
